Indemnització dels contractes d’interinitat

Una recent Sentència de data 5 d’octubre de 2016 del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Madrid, Sala del Social, dicta una nova resolució en matèria d’indemnització per l’extinció d’un contracte d’interinitat a partir d’un supòsit d’una treballadora que va donar serveis des de febrer de 2003 com a secretària al Ministeri de Defensa a l’empara de diversos contractes d’interinitat.

L’últim d’ells es va celebrar el 17 d’agost de 2005 en substitució d’una treballadora en situació de dispensa d’obligacions laborals vinculada a la seva condició sindical. Com a conseqüència de l’adopció de mesures d’estabilitat pressupostària (RDL 20/2012) es revoca la dispensa del contracte de la treballadora substituïda i s’extingeix el contracte de la treballadora.

Doncs bé, la mencionada treballadora va interposar demanda d’acomiadament enfront de l’extinció, impugnant tant la legalitat del contracte com les seves condicions de finalització que va ser desestimada a primera instància, pel que va recórrer en súplica davant el TSJ de Madrid, que observa que la contractació mitjançant un contracte d’interinitat compleix els requisits exigits per la normativa nacional vigent i, d’altra banda, que la finalització del mencionat contracte de treball està basada en una raó objectiva. Per això, es pregunta si el treballador té dret a reclamar el pagament d’una indemnització per la finalització del seu contracte, el que el porta a plantejar qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que declara contrari al dret comunitari denegar una indemnització per finalització de contracte a un treballador amb contracte d’interinitat quan si es concedeix als treballadors fixos comparables.

El TSJ recorda que la doctrina del Tribunal Suprem sobre l’extinció del contracte d’interinitat estableix que la seva durada és la del temps que duri l’absència del treballador substituït amb dret a la reserva del lloc de treball, de manera que quan l’absència finalitza el contracte s’extingeix d’acord amb el dret.
En el supòsit enjudiciat, el contracte d’interinitat té una durada incerta (s’ha estès durant més de 7 anys) i l’extinció del contracte s’ha produït per una causa objectiva (reincorporació de la treballadora per la reducció dràstica del número d’alliberats sindicals mitjançant una reforma legislativa), és a dir, no reprotxable al treballador ni a la mera voluntat empresarial. Aquesta causa és anàloga a les causes objectives de l’article 52 del Estatut dels Treballador (ET) i, a més a més, la incorporació de la treballadora substituïda també s’ha produït per causes alienes a la seva voluntat.

Considera el TSJ que la legislació espanyola separa determinades causes d’extinció per causes objectives (finalització de l’obra, reincorporació del treballador substituït…) com a instruments de la contractació temporal, que produeixen l’efecte perniciós que treballadors amb idèntica antiguitat i que realitzen similar treball tinguin un tracte diferent quan el contracte s’extingeix. La qüestió no és si les causes objectives senyalades a l’article 52 del ET siguin aplicables als contractes d’interinitat, que ho són, sinó que la causa extintiva aplicada, la reincorporació de la treballadora substituïda, és de conformitat amb la legislació espanyola, el que suposa negar-li qualsevol dret indemnitzatori que sí obtindria si la seva contractació no fos temporal, ja que tindria sempre, si més no, una indemnització de 20 dies de salari per any treballat (ET art.52).

Per això conclou, que estant directament aplicable la Directiva 1999/70 sobre contractació temporal i la interpretació que ha realitzat d’aquest precepte el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en data 14 de setembre de 2016, no es pot discriminar la demandant pel que fa a la indemnització per l’extinció de la relació laboral, com a conseqüència del tipus de contracte subscrit tenint en compte que el lloc de treball és únic i són idèntics la naturalesa del treball i totes condicions laborables. Per això té dret a una indemnització igual que la que correspondria a un treballador fix comparable d’extingir-se el seu contracte per una altra causa objectiva.

Per això, s’estima el recurs i s’hi fixa a la treballadora una indemnització de 20 dies per any de servei. En aquest sentit assenyalar que una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc ha establert una indemnització de 20 dies per any treballat per a una empleada de la Fundació Basca d’Innovació i Recerca Sanitària (Bio Euskal Fundazioa) – dependent del departament de Sanitat – malgrat que considera que el seu contracte, de recerca, equivalent a un contracte per a obra o servei determinat, de més de tres anys de durada, era de caràcter temporal. Així, eleva de vuit dies per any a vint la indemnització concedida aplicant la doctrina continguda en la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del passat 14 de setembre.

Per tant, a la vista de aquestes últimes resolucions la indemnització fixada per els contractes temporals haurà de ser revisada i segurament se haurà de canviar la regulació legal dels mateixos sense oblidar que al final la opció serà anar a un model únic de contracte.

Luis MORENO PRAT
Advocats
PRAT SÀBAT ADVOCATS

This post is also available in: Spanish