Principals sancions derivades de l’Estat d’Alarma

El Reial Decret el règim sancionador en el seu article 20: “El incumplimiento o la resistencia a las órdenes de las autoridades competentes en el estado de alarma será sancionado con arreglo a las leyes, en los términos establecidos en el artículo diez de la Ley Orgánica 4/1981, de 1 de junio.”

Això no ens aclareix massa, ja que es remet al que preveu la Llei Orgànica 4/1981dels estats d’alarma, excepció i setge, en el seu article 10: “Uno. El incumplimiento o la resistencia a las órdenes de la Autoridad competente en el estado de alarma será sancionado con arreglo a lo dispuesto en las leyes.”

Per tant, ens trobem amb una normativa que es remet a altre, que per la seva part no fa més que remetre’s al que diuen les lleis. Tot això no és més que una obvietat (les lleis estan per aplicar-les), però pot generar una inseguretat a la ciutadania si no sap quines lleis són les que sancionen l’incompliment o resistència a les ordres de l’autoritat.

Així, dintre d’aquesta normativa sancionadora, hem d’esmentar, en primer lloc el Codi Penal, en relació als delictes d’atemptat contra l’autoritat, resistència i desobediència, dels articles 550 a 556 del CP.

El delicte d’atemptat contra l’autoritat es dóna quan s’agredeix o, amb intimidació greu o violència, s’oposa resistència greu a l’autoritat, als seus agents o funcionaris públics, o escometre’ls quan s’hagin en l’exercici de les seves funcions. A aquests efectes, s’equiparen als agents de l’autoritat els funcionaris sanitaris; membres de les Forces Armades; bombers, sanitaris o equips de socors; personal de seguretat privada, tots ells en l’exercici de les seves funcions.

Aquest delicte es castiga amb pena de presó d’un a quatre anys i multa de tres a sis mesos, quan fos contra autoritat; quan fos contra les altres persones, de presó de sis mesos a tres anys.

En quant al delicte de resistència i desobediència, té lloc quan es dóna una resistència o desobediència greu a l’autoritat o els seus agents en l’exercici de les seves funcions, o al personal de seguretat privada degudament identificat que actuï en cooperació i sota el comandament de les Forces i Cossos de Seguretat.
En aquest cas, les penes són de presó de tres mesos a un any o multa de sis a divuit mesos.

Finalment, pels que faltessin al respecte i consideració deguda a l’autoritat en l’exercici de les seves funcions, es preveu una pena de multa d’un a tres mesos.

Aquesta normativa penal es complementa amb la Llei Orgànica 4/2015 de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana (l’anomenada “llei mordassa”), i que possiblement serà la norma més aplicada. Dintre de les infraccions que contempla, serien aplicables en l’actual situació:

– Greus: Article 36.6 “La desobediencia o la resistencia a la autoridad o a sus agentes en el ejercicio de sus funciones, cuando no sean constitutivas de delito, así como la negativa a identificarse a requerimiento de la autoridad o de sus agentes o la alegación de datos falsos o inexactos en los procesos de identificación.”

Es sanciona amb multa de 601 a 30.000 euros.

– Lleus: Article 37.4 “Las faltas de respeto y consideración cuyo destinatario sea un miembro de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad en el ejercicio de sus funciones de protección de la seguridad, cuando estas conductas no sean constitutivas de infracción penal.”

Article 37.15 “La remoción de vallas, encintados u otros elementos fijos o móviles colocados por las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad para delimitar perímetros de seguridad, aun con carácter preventivo, cuando no constituya infracción grave.”

Es sanciona amb multa de 100 a 600 euros.

Ara bé, també s’ha de tenir en compte altre normativa específica. Seria el cas de la Llei 33/2011, de 4 d’octubre, General de Salut Pública. En aquest cas, el seu article 58 contempla i gradua les possibles infraccions.

– Molt greus:

1.º La realización de conductas u omisiones que produzcan un riesgo o un daño muy grave para la salud de la población.
2.º El incumplimiento, de forma reiterada, de las instrucciones recibidas de la autoridad competente, o el incumplimiento de un requerimiento de esta, si este comporta daños graves para la salud.
3.º Las que sean concurrentes con otras infracciones sanitarias graves, o hayan servido para facilitar o encubrir su comisión.
4.º La reincidencia en la comisión de faltas graves en los últimos cinco años.

Es sanciona amb multa de 60.001 a 600.000 euros.

– Greus:

1.º La realización de conductas u omisiones que puedan producir un riesgo o un daño grave para la salud de la población, cuando ésta no sea constitutiva de infracción muy grave.
2.º La denegación de apoyo, auxilio o colaboración a los agentes de la autoridad sanitaria.
3.º El incumplimiento de las instrucciones recibidas de la autoridad competente, si comporta daños para la salud, cuando no sea constitutivo de infracción muy grave.
4.º La resistencia o la obstrucción de aquellas actuaciones que fueren exigibles, de acuerdo con lo previsto en esta ley.
5.º El incumplimiento de comunicación de información y resto de obligaciones conforme a lo dispuesto en el Título I de esta ley, cuando revista carácter de gravedad.
6.º La reincidencia en la comisión de infracciones leves, en los últimos doce meses.

Es sanciona amb multa de 3.001 a 60.000 euros.

– Lleus:

1.º El incumplimiento de la normativa sanitaria vigente, si las repercusiones producidas han tenido una incidencia escasa o sin trascendencia directa en la salud de la población.
2.º Aquellas infracciones que conforme a lo establecido en este artículo no se califiquen como graves o muy graves.

Es sanciona amb multa de fins a 3.000 euros.

I finalment, també s’ha de tenir en compte la Llei 17/2015, de 9 de juliol, del Sistema Nacional de Protecció Civil, que també té el seu propi catàleg d’infraccions en el seu article 45, d’entre les quals destaquem les següents:

– Molt greus:

– En las emergencias declaradas, el incumplimiento de las órdenes, prohibiciones, instrucciones o requerimientos efectuados por los titulares de los órganos competentes o los miembros de los servicios de intervención y asistencia. Así como de los deberes de colaboración a los servicios de vigilancia y protección de las empresas públicas o privadas. Cuando suponga una especial peligrosidad o trascendencia para la seguridad de las personas o los bienes.
– La comisión de una segunda infracción grave en el plazo de un año.

Aquestes infraccions es sancionen amb multa de 30.001 a 600.000 euros.

– Greus

– En las emergencias declaradas, el incumplimiento de las órdenes, prohibiciones, instrucciones o requerimientos efectuados por los titulares de los órganos competentes o los miembros de los servicios de intervención y asistencia. Así como de los deberes de colaboración a los servicios de vigilancia y protección de las empresas públicas o privadas. Cuando no suponga una especial peligrosidad o trascendencia para la seguridad de las personas o los bienes.
– La comisión de una tercera infracción leve en el plazo de un año.

Les sancions previstes són multa de 1.501 a 30.000 euros.

– Lleus

– Cualquier otro incumplimiento a esta ley que no constituya infracción grave o muy grave.

Les infraccions lleus se sancionaran amb multa de fins 1.500 euros.

Com veieu, el repertori d’infraccions és molt ample, i amb el risc que una mateixa conducta pugui estar sancionada en diferents lleis. Ara bé, cal tenir en compte que sempre serà possible fer els recursos corresponents en el marc del procediment sancionador. Tant a nivell administratiu com judicial. Een el cas dels delictes penals, s’haurà de seguir el corresponent procediment judicial.

De tota manera, i en l’actual situació, recomanem seguir puntualment les instruccions de les autoritats. És molt el que tenim en joc tots plegats.

PRAT SÀBAT ADVOCATS
Sempre al vostre costat

La entrada Sancions derivades de l’Estat d’Alarma se publicó primero en Prat Sàbat Advocats.

En primer lloc, no ha de confondre’s la presó provisional amb la privació de llibertat inicial que duu a terme un agent de l’ordre per a investigar uns possibles fets delictius, que es coneix com a detenció preventiva.

La presó provisional és el període de temps, més o menys llarg, en què una persona sospitosa d’haver comès un il·lícit penal es troba ingressada a la presó, privada de llibertat, per ordre de l’autoritat judicial i, tot això, amb caràcter previ a la celebració del judici i al dictat de la sentència.

Perquè pugui acordar-se han d’existir, en primer lloc, un o diversos fets que presentin caràcters de delicte sancionat amb una pena de presó de dos o més anys. En segon lloc, han d’haver-hi indicis suficients per a creure responsable criminalment a la persona contra qui s’hagi de dictar l’ordre d’empresonament provisional.

Ara, no és suficient amb que es compleixin els requisits anteriors, perquè la presó provisional no pot acordar-se per a la consecució de qualsevol fi. La llei és molt clara en aquest punt i només permet a l’autoritat judicial adoptar-la quan amb ella es persegueixi evitar la reiteració delictiva, la destrucció de proves o el risc de fugida.

La determinació del risc es basarà en circumstàncies individuals, tenint-se en compte així la gravetat del delicte presumptament comès; la pena probable en cas que al sospitós se li acabi condemnant; l’edat, estat de salut, els antecedents i les circumstàncies socials i personals de la persona afectada; i el seu arrelament.

De tota manera, no cal oblidar que la presó provisional és una mesura excepcional i extraordinària, que només pot dictar-se quan no existeixin altres mesures menys oneroses amb les quals es poguessin aconseguir el mateixos objectius. Com a mesures alternatives, destaquen, per exemple, obligar la persona a presentar-se davant de l’autoritat judicial quan sigui requerida, obligar a informar periòdicament de la seva activitat, prohibir a adoptar certs comportaments –com realitzar la seva professió-, obligar a lliurar passaports o altres documents identificadors, etc.

Així mateix, la llei també fixa amb claredat els terminis màxims que pot durar la mesura de presó provisional, en funció del delicte investigat i la finalitat perseguida. En tot cas, no podrà durar més del temps imprescindible per aconseguir l’objectiu perseguit i en tant subsisteixin els motius que van justificar la seva adopció. En qualsevol moment, l’autoritat judicial pot deixar sense efecte la mesura i decretar la llibertat.

La entrada Presó provisional se publicó primero en Prat Sàbat Advocats.

L’IRPH, o Índex de Referència de Preus Hipotecaris, és un dels índex de referència que es fan servir per a calcular els interessos dels préstecs hipotecaris, juntament amb l’EURIBOR, que és el més conegut i emprat. Fins a l’any 2013 havia tres tipus d’IRPH: de caixes, bancs i cooperatives; a partir d’aquell any es substitueixen per l’índex IRPH d’entitats, calculat amb el tipus mitjà d’interès dels préstecs hipotecaris a més de tres anys per a l’adquisició d’habitatge lliure, atorgat per les entitats de crèdit a Espanya. S’ha criticat aquest índex perquè, a diferència de l’EURIBOR, les dades per al seu càlcul les fixa el Banc d’Espanya en base a la informació tramesa per les entitats bancàries, dades que no són públiques i que ha generat dubtes sobre la seva possible manipulació. A més, i a diferència també de l’EURIBOR, aquest índex no ha experimentat grans baixades els últims anys, el que suposa que els clients que signaren hipoteques vinculades a aquest índex no s’han beneficiat de les baixades de tipus d’interès.

En la seva sentència, el Tribunal Suprem entén que la subjecció a l’índex IRPH en els préstecs hipotecaris no suposa una clàusula abusiva, sinó una condició general de la contractació que fa referència a un índex regulat legalment, i que l’índex no pot ser objecte de control en la mesura que ha estat fixat de conformitat amb la llei. També considera que era un índex perfectament comprensible per al consumidor en el moment de la celebració del contracte. I en quant a la seva evolució posterior més favorable, es considera pel Tribunal que no s’ha de fer un judici retrospectiu, ja que s’ha de tenir en compte que els diferencials a l’índex IRPH eren més reduïts que els aplicables als préstecs referenciats a l’EURIBOR, per la qual cosa posa en dubte un caràcter més beneficiós de l’EURIBOR en front de l’IRPH, més quan per a fer aquesta valoració es tindria que atendre a la total durada del préstec hipotecari, i no tan sols al moment actual.

Tot i això, s’ha d’esmentar que dos magistrats van manifestar la seva opinió discrepant per mitjà d’un vot particular. Al seu parer, l’índex IRPH és més complex per a un consumidor mitjà, el que obligaria a les entitats bancàries a donar una major informació sobre l’abast i funcionament d’aquest índex. Al no haver-ho fet, segons la seva opinió, no es superaria el control de transparència de la clàusula, el que ocasionaria la seva nul·litat per abusiva, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea.

Per tant, i encara que sembla que la controvèrsia judicial en torn a aquest índex ha finalitzat, el cert és que encara cal veure si en un futur la Justícia europea es pronunciarà sobre el mateix, i si corregirà o no al Tribunal Suprem espanyol, com ja va fer amb les clàusules sòl.

Miquel Garcias
Advocat
PRAT SÀBAT ADVOCATS

La entrada Tot el que has de saber de l’índex IRPH se publicó primero en Prat Sàbat Advocats.

Per això, el legislador contempla a la llei la obligació als citats com a testimoni en un judici d’assistir-hi, amb l’amenaça de sancionar-los en el cas que no ho facin.
Concretament, en l’àmbit penal, les multes poden variar depenent del cas en què ens trobem: A la majoria dels procediments la multa prevista pot oscil·lar entre els 200 i els 5.000 euros. No obstant, dins d’aquest àmbit penal existeix l’excepció per si estem parlant d’un delicte lleu, on la pena oscil·larà dels 200 als 2.000 euros. Tot i això estem parlant de que les quantitats poden arribar a ser molt elevades.
No obstant, aquesta multa no és immediata. A la pràctica, si no et presentes al primer dia requerit pel Jutjat aquest et tornaria a citar per un nou dia. Amb la nova citació s’inclouria l’avís de la imposició de la multa en cas que tampoc t’hi presentessis.

En el cas que al dia i hora de la citació li fos impossible assistir a la declaració es podria presentar un escrit al jutjat al·legant el motiu pel qual no hi pot assistir. La decisió judicial que es prengui respecte aquesta petició s’haurà d’acatar ja que es ordenada per una autoritat.
Finalment, un aspecte que moltes vegades passa desapercebut per molts és que els testimonis tenen dret a l’abonament de les despeses que es generin pel desplaçament al Jutjat (gasolina, dietes, sou…). Per poder-los sol·licitar s’haurà de dirigir a la secretaria de l’òrgan judicial o a les oficines d’atenció al ciutadà on l’informaran dels passos a seguir. Evidentment, per reclamar aquestes despeses s’hauran d’aportar els justificants corresponents.

Josep Prat Riuró
Advocat
PRAT SÀBAT ADVOCATS

La entrada Si em citen a un judici com a testimoni hi he d’assistir obligatòriament? se publicó primero en Prat Sàbat Advocats.

Mentre que en la prescripció del delicte el que s’extingeix és la responsabilitat criminal pròpiament dita i suposa la impossibilitat d’imposar una condemna; en la prescripció de la pena el que s’extingeix és la possibilitat d’exigir el compliment d’una pena ferma imposada.

Malgrat haver-hi molt de debat sobre la justificació de la prescripció, tant dels delictes com de les penes, aquesta l’hem de buscar en el principi de seguretat jurídica. És a dir, en què s’ha de posar un límit a la possibilitat que ens condemnin per un il·lícit penal i a la possibilitat que ens compel·leixin a complir amb la pena a què se’ns hagués condemnat per sentència ferma.
Per altra banda, per tal que operi la prescripció del delicte i de la pena, s’ha de produir una inactivitat en la persecució del delicte i en l’execució de la pena, respectivament, i que aquesta es perllongui durant un termini de temps que varia en funció del delicte i de la pena en qüestió
Evidentment, el termini que ha de transcórrer a fi que prescrigui un delicte d’assassinat no és el mateix que el que ha de transcórrer per tal que prescrigui un delicte de furt. De la mateixa manera, una pena de presó d’un any té un termini de prescripció molt més curt que una pena de presó de 16 anys.

El Codi Penal, en els articles 131 i 133, recull els terminis que han de transcórrer perquè es produeixi la prescripció dels delictes i de les penes, en funció del delicte i de la pena de què es tracti.
Això no obstant, s’ha de tenir present que els delictes de lesa humanitat, genocidi i terrorisme, quan aquests últims hagin causat la mort d’alguna persona, i les penes que per aquests s’imposin, són imprescriptibles. Per tant, amb independència del temps que hagi transcorregut, la responsabilitat criminal serà sempre exigible.

Joan BLANCO GINÉS
Advocat
PRAT SÀBAT ADVOCATS

La entrada Prescripció dels delictes i prescripció de les penes se publicó primero en Prat Sàbat Advocats.

L’últim d’ells es va celebrar el 17 d’agost de 2005 en substitució d’una treballadora en situació de dispensa d’obligacions laborals vinculada a la seva condició sindical. Com a conseqüència de l’adopció de mesures d’estabilitat pressupostària (RDL 20/2012) es revoca la dispensa del contracte de la treballadora substituïda i s’extingeix el contracte de la treballadora.

Doncs bé, la mencionada treballadora va interposar demanda d’acomiadament enfront de l’extinció, impugnant tant la legalitat del contracte com les seves condicions de finalització que va ser desestimada a primera instància, pel que va recórrer en súplica davant el TSJ de Madrid, que observa que la contractació mitjançant un contracte d’interinitat compleix els requisits exigits per la normativa nacional vigent i, d’altra banda, que la finalització del mencionat contracte de treball està basada en una raó objectiva. Per això, es pregunta si el treballador té dret a reclamar el pagament d’una indemnització per la finalització del seu contracte, el que el porta a plantejar qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que declara contrari al dret comunitari denegar una indemnització per finalització de contracte a un treballador amb contracte d’interinitat quan si es concedeix als treballadors fixos comparables.

El TSJ recorda que la doctrina del Tribunal Suprem sobre l’extinció del contracte d’interinitat estableix que la seva durada és la del temps que duri l’absència del treballador substituït amb dret a la reserva del lloc de treball, de manera que quan l’absència finalitza el contracte s’extingeix d’acord amb el dret.
En el supòsit enjudiciat, el contracte d’interinitat té una durada incerta (s’ha estès durant més de 7 anys) i l’extinció del contracte s’ha produït per una causa objectiva (reincorporació de la treballadora per la reducció dràstica del número d’alliberats sindicals mitjançant una reforma legislativa), és a dir, no reprotxable al treballador ni a la mera voluntat empresarial. Aquesta causa és anàloga a les causes objectives de l’article 52 del Estatut dels Treballador (ET) i, a més a més, la incorporació de la treballadora substituïda també s’ha produït per causes alienes a la seva voluntat.

Considera el TSJ que la legislació espanyola separa determinades causes d’extinció per causes objectives (finalització de l’obra, reincorporació del treballador substituït…) com a instruments de la contractació temporal, que produeixen l’efecte perniciós que treballadors amb idèntica antiguitat i que realitzen similar treball tinguin un tracte diferent quan el contracte s’extingeix. La qüestió no és si les causes objectives senyalades a l’article 52 del ET siguin aplicables als contractes d’interinitat, que ho són, sinó que la causa extintiva aplicada, la reincorporació de la treballadora substituïda, és de conformitat amb la legislació espanyola, el que suposa negar-li qualsevol dret indemnitzatori que sí obtindria si la seva contractació no fos temporal, ja que tindria sempre, si més no, una indemnització de 20 dies de salari per any treballat (ET art.52).

Per això conclou, que estant directament aplicable la Directiva 1999/70 sobre contractació temporal i la interpretació que ha realitzat d’aquest precepte el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en data 14 de setembre de 2016, no es pot discriminar la demandant pel que fa a la indemnització per l’extinció de la relació laboral, com a conseqüència del tipus de contracte subscrit tenint en compte que el lloc de treball és únic i són idèntics la naturalesa del treball i totes condicions laborables. Per això té dret a una indemnització igual que la que correspondria a un treballador fix comparable d’extingir-se el seu contracte per una altra causa objectiva.

Per això, s’estima el recurs i s’hi fixa a la treballadora una indemnització de 20 dies per any de servei. En aquest sentit assenyalar que una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc ha establert una indemnització de 20 dies per any treballat per a una empleada de la Fundació Basca d’Innovació i Recerca Sanitària (Bio Euskal Fundazioa) – dependent del departament de Sanitat – malgrat que considera que el seu contracte, de recerca, equivalent a un contracte per a obra o servei determinat, de més de tres anys de durada, era de caràcter temporal. Així, eleva de vuit dies per any a vint la indemnització concedida aplicant la doctrina continguda en la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del passat 14 de setembre.

Per tant, a la vista de aquestes últimes resolucions la indemnització fixada per els contractes temporals haurà de ser revisada i segurament se haurà de canviar la regulació legal dels mateixos sense oblidar que al final la opció serà anar a un model únic de contracte.

Luis MORENO PRAT
Advocats
PRAT SÀBAT ADVOCATS

La entrada Indemnització dels contractes d’interinitat se publicó primero en Prat Sàbat Advocats.

El Tribunal Suprem, a la sentència reconeix que és obligació del pare i de la mare de prestar aliments als fills menors d’edat des del mateix naixement del fill. No obstant, quan la matèria de discussió són els aliments s’estableix que aquests només seran exigibles des del moment en que s’interposa la demanda. Partint d’aquesta base, el Tribunal Suprem entén que la mare no tindrà dret a l’acció de reemborsament contra el pare per reclamar-li els aliments.
A la vegada, a la sentència el Tribunal Suprem reconeix que la filiació produeix els seus efectes des del moment en que té lloc i que la seva determinació té efectes retroactius. Tan cert és això com que perquè es produeixi la retroactivitat aquesta ha de ser compatible amb la naturalesa d’aquests efectes i la llei no disposi el contrari, tal com diu l’article 112 del Codi Civil.

I si parlem de matèria alimentària la llei hi ha establert una excepció. Concretament a l’article 148 del Codi Civil on estableix que tot i existir la obligació de donar aliments des del naixement de la persona, aquests s’abonaran des de la data de la demanda en la que es reclamin, en els casos de falta de paternitat reconeguda.
A l’any 2014, el Tribunal Constitucional ja va considerar aquesta qüestió degut a una qüestió d’inconstitucionalitat per una contradicció de l’article abans mencionat amb l’article 39 de la Constitució. El TC entenia que la retroactivitat dels aliments facilitaria el rescabalament del progenitor que va complir amb les seves obligacions. Tot i això, va considerar que l’article 39.3 CE el que protegeix és l’assistència del menor i aquest aspecte ja va ser cobert en el seu moment per la mare. Per tant, es va interpretar que el que la Constitució protegeix és únicament l’assistència al menor i no quin progenitor l’efectua i les possibles responsabilitats que se’n puguin derivar posteriorment. Entén, també, que aquesta limitació de la retroactivitat en matèria d’aliments és proporcionada per evitar una situació d’inseguretat jurídica.

Vista la sentència, se’ns planteja el dubte de si s’hauria de canviar la llei per preveure i evitar el supòsit de que un pare, de forma intencionada, retardi la declaració de paternitat per no haver de fer front a la reclamació d’aliments. El debat està servit.

Josep Prat Riuró
Advocat
PRAT SÀBAT ADVOCATS

La entrada El TS diu “No” al reemborsament dels aliments pel progenitor abans de la declaració de paternitat se publicó primero en Prat Sàbat Advocats.

Fent referència a la troballa, és possible que durant la navegació o des de la costa es trobin béns desposseïts i que no tinguem coneixença de qui és el seu propietari, en aquests casos no ens podem quedar el bé i fer-lo nostre, sinó que estem obligats a comunicar-ho a l’Armada (Exèrcit) en el primer port d’escala. Per què? Doncs en aquest àmbit l’Armada inicia un expedient a fi d’esbrinar el legítim propietari, tot i això, el salvador del bé de mentre podrà retenir els béns que ha trobat adoptant així les mesures per la seva adequada conservació.
Si es localitza el propietari, l’òrgan competent de l’Armada procedirà a notificar la seva identitat al salvador, assistint al propietari la obligació d’acceptar l’entrega dels béns quan així ho demani el salvador i sigui raonable. El salvador tindrà dret a retenir els béns salvats sota el seu control, en el port o en el lloc on s’hagin dut després de finalitzar les operacions de salvament mentre no es constitueixi al seu favor una garantia suficient per l’import del premi que es reclami, sense perjudici de les accions que li correspongui per rescabalar les despeses de conservació i per obtenir el preu que pel salvament procedeixi.

En cas que el propietari no es localitzi en el termini de sis mesos des del inici de l’expedient, l’Armada efectuarà una taxació dels béns salvats. Si aquest valor no excedeix de 3.000 euros el salvador podrà fer seus els béns una vegada hagi pagat les despeses de l’expedient. En cas que la quantia superi els 3.000 euros es vendran els béns en subhasta pública, sent pel salvador una vegada pagades les despeses de l’expedient, a més d’aquest import, un terç de la part del preu obtingut que excedeixi de 3.000 euros més les despeses en que s’hagi incorregut. Si encara quedessin diners, s’ingressaran al Tresor Públic.

Si aquestes operacions de salvament produeixen un resultat útil atorguen un dret a premi a favor dels salvadors que no pot superar el valor dels béns salvats, ja que el pagament es calcula en proporció als valors dels respectius béns salvats.
Tot això s’entén sense perjudici del que es disposa pels béns de comerç prohibit o restringit ja que en aquest cas l’Armada procedirà a donar a aquests béns el destí que correspongui conforme les legislacions aplicables en cada cas.

Josep PRAT RIURÓ
Advocat

PRAT SÀBAT ADVOCATS

La entrada Ens podem quedar els objectes que trobem al mar? se publicó primero en Prat Sàbat Advocats.

Hem de partir que existeix una normativa específica al respecte, que és el Reglament europeu (CE) 261/2004. En un moment en que es qüestiona el paper de la Unió Europea, és bo reconèixer els seus aspectes positius, com és el cas de la defensa dels drets dels consumidors.
Aquest Reglament regula els drets dels passatgers en casos de denegació d’embarcament, cancel·lació o gran retard dels vols, i és aplicable als passatgers que surtin d’un aeroport situat a un Estat membre de la Unió, o que surtin d’un aeroport situat a un altre Estat amb destinació a un Estat membre de la Unió Europea (obrim un incís per dir que aquest Reglament és igualment aplicable en relació a Islàndia, Noruega i Suïssa, encara que no formin part de la Unió)
Quin són aquests drets? S’han de veure cas per cas:

1.- Denegació d’embarcament

Aquesta situació es produeix quan un passatger, amb el corresponent bitllet i que es presenti a l’embarcament en l’hora prevista, es trobi que la companyia es nega a que voli (i sempre que no hagi motius raonables per denegar l’embarcament, com raons de salut, de seguretat o la presentació de documents de viatge inadequats). Seria el cas típic de l’overbooking, és a dir, quan la companyia ha venut més bitllets que seients de l’avió.
En aquests casos, el Reglament preveu que en principi es tindrien que sol·licitar voluntaris que renunciïn a la seva reserva, a canvi de contraprestacions o avantatges. Com ja es preveu que aquesta petició no serà habitual, es contemplen els següents drets als passatgers afectats:

A- Dret a assistència

Per part de la companyia s’ha d’oferir gratuïtament als passatgers menjar i begudes suficients, en funció del temps que s’hagi d’esperar; allotjament en un hotel en cas que sigui necessari, amb el transport entre l’aeroport i el lloc d’allotjament. També s’han d’oferir als passatgers gratuïtament dues trucades telefòniques o correus electrònics.

B- Dret al reemborsament o a un transport alternatiu

S’ha d’oferir al passatger les següents opcions:
– Reemborsament al passatger, en un termini de set dies, del cost íntegre del bitllet.
– El transport fins a la destinació final en condicions de transport comparables, el més ràpidament possible.
– El transport fins a la destinació final en condicions de transport comparables, però en una data posterior que convingui al passatger, en funció dels seients disponibles.

C- Dret a la compensació econòmica

El passatger té dret a una compensació econòmica, a pagar en metàl·lic, per transferència, o si hi ha acord signat, amb bons de viatge o altres serveis, dels següents imports:
– Si el vol es de fins a 1.500 Km. 250 euros
– Si és un vol intracomunitari de més de 1.500 Km. 400 euros o qualsevol altre vol d’entre 1.500 i 3.500 Km.
– Si el vol és de més de 3.500 Km. 600 euros.
Aquesta indemnització es pot reduir en un 50% si es fa ús del transport alternatiu, si la diferència entre l’hora d’arribada efectiva i la prevista inicialment no és superior a:
– Si el vol es de fins a 1.500 Km. dues hores
– Si és un vol intracomunitari de més de 1.500 Km. tres hores o qualsevol altre vol d’entre 1.500 i 3.500 Km.
– Si el vol és de més de 3.500 Km. quatre hores

2.- Cancel·lació d’un vol

Què passa si la companyia ha cancel·lat el nostre vol? En aquest cas, es tenen els mateixos drets a assistència i al reemborsament i al transport alternatiu que hem indicat anteriorment.
Igualment es té dret a la compensació econòmica, llevat que es doni alguna d’aquestes circumstàncies:
– Que s’hagi informat de la cancel·lació amb al menys dues setmanes d’antelació.
– Que s’hagi informat amb una antelació entre dues setmanes i set dies, i s’ofereixi un transport alternatiu, que permeti sortir amb no més de dues hores d’antelació a l’hora prevista, i arribar amb menys de quatre hores de retard de l’hora prevista.
– Que s’informi de la cancel·lació amb menys de set dies d’antelació, i s’ofereixi un transport alternatiu que permeti sortir amb no més d’una hora d’antelació a l’hora prevista, i arribar amb menys de dues hores de retard de l’hora prevista.
Tampoc no es pagarà compensació si la cancel·lació es deu a circumstàncies extraordinàries que no s’haguessin pogut evitar, fins i tot si s’haguessin pres totes les mesures raonables. Cal tenir en compte que la prova d’aquesta circumstàncies, així com d’haver donat els avisos de cancel·lació, correspon sempre a la companyia aèria.

3.- Retard

Els retards a que fa referència el Reglament són tan sols aquells que són superiors a les dues hores.
En cas d’un retard d’aquest tipus, es té dret al dret a l’assistència que hem indicat, sempre que el retard sigui de:
– Si el vol es de fins a 1.500 Km. dues hores o més
– Si és un vol intracomunitari de més de 1.500 Km. tres hores o més o qualsevol altre vol d’entre 1.500 i 3.500 Km.
– Si el vol és de més de 3.500 Km. quatre hores o més

En el cas que el retard sigui de cinc hores com a mínim, es té dret al dret al reemborsament del cost del bitllet en un termini de set dies.
És important destacar que, segons la Jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, en el cas que el vol arribés a destinació amb tres o més hores desprès de l’hora d’arribada prevista és té dret a la compensació econòmica, igual que en els casos de denegació d’embarcament o cancel·lació, llevat que la companyia pugui demostrar que el retard s’ha degut a una circumstància extraordinària, que estigui fora del control efectiu de la companyia aèria.
Comú a totes les incidències és l’obligació per part de la companyia aèria de fer constar, en els taulells de facturació, de forma clarament visible, un anunci en que es comuniqui als passatgers del dret a sol·licitar informació sobre els seus drets en els casos de denegació d’embarcament, cancel·lació de vol o retard superior a les dues hores.

També té la companyia l’obligació de proporcionar als passatgers afectats per una denegació d’embarcament, cancel·lació o retard superior a les dues hores un imprès en que constin les normes en matèria de compensació i assistència que estableix el Reglament.
Fins aquí el que estableix la norma legal. Però tots sabem que en la pràctica les companyies no compleixen amb tot això, el que genera més frustració als passatgers afectats. Davant això, què fem?

El nostre consell professional és reclamar sempre. Considerem això: un avió dels emprats habitualment a Europa sol tenir una cabuda de 180 passatgers. Si es produeix una incidència de les que contempla el Reglament 261/2004, tindrem unes 180 persones bastant enfadades. El seu enuig es pot manifestar-se amb de moltes maneres: males paraules cap al personal de terra, crítiques en les xarxes socials, etc… Però quants tiraran endavant amb una reclamació a la companyia? Comptant que no tots els passatgers tenen informació sobre els seus drets, podem suposar que molts pocs. I d’aquests, els que continuaran fins al final seran encara menys, per vàries raons, totes comprensibles (mandra, ganes d’oblidar el mal tràngol, valoració dels possibles costos econòmics, etc…). El resultat: des d’un punt de vista objectiu i econòmic, a la companyia li port sortir realment a compte no aplicar el Reglament comunitari, ja que les repercussions que tindrà a efectes de reclamacions de passatgers poden ser molt reduïdes (Nota: no es vol dir amb això que realment aquest càlcul es faci per les companyies aèries; el seu negoci és el transport, i volen fer quants més vols millor. Però sí podem sospitar que aquest pensament pugui estar present en ocasions).

Com es fa una reclamació si no s’han respectat els nostres drets?

En primer lloc, davant de la mateixa companyia aèria. S’ha d’emplenar el formulari que la companyia ha de tenir a disposició dels clients, i dirigir-la al Servei d’Atenció al Client, bé per carta (aconsellem certificada amb avís de rebuda), o per mitjans electrònics. En la reclamació s’ha de fer constar totes les circumstàncies del vol, i de les causes que motiven la petició, així com les circumstàncies personals. S’ha de conservar el bitllet, targeta d’embarcament, resguard d’equipatge, així com qualsevol documentació relativa al viatge.
Si no es respon, o la resposta no és satisfactòria, es pot fer una reclamació gratuïta davant l’Agència Estatal de Seguretat Aèria. S’ha d’emplenar el formulari que figura en la plana web d’aquesta agència (www.seguridadaerea.gob.es), amb còpia de les comunicacions mantingudes amb la companyia i del bitllet i altra documentació del viatge. S’ha d’enviar al correu electrònic de l’Agència (sau.aesa@seguridadaerea.es), o per correu postal a Agencia Estatal de Seguridad Aérea. División de Calidad y Protección al Usuario. Avda. General Perón, 40. Acceso B. 28020 Madrid.

L’Agència, examinarà la reclamació, sol·licitarà informació a la companyia aèria, demanarà en el seu cas informació complementària, i emetrà un informe comunicant si s’ha complert o no amb el Reglament 261/2004. Si fos favorable al passatger, i la companyia no complís el que diu l’informe, es tindria que reclamar en via judicial. No és imprescindible esperar a tenir aquest informe per interposar una demanda, ja que es pot reclamar judicialment danys i perjudicis en qualsevol moment, però sens dubte disposar de l’informe donaria una major força a la petició del passatger.
Finalment, què passa en cas de danys, retard o pèrdua de l’equipatge? En aquests casos s’aplica una normativa internacional, recollida en el Conveni de Montreal. Si arribem a destinació, i veiem que el nostre equipatge no ha arribat, o que està danyat, el que s’ha de fer és emplenar un document (PIR), que fa constar la incidència amb l’equipatge. Aquest document l’ha de proporcionar la companyia aèria, o l’encarregada del lliurament de les maletes, abans de sortir de la sala de recollida d’equipatges de l’aeroport. És imprescindible emplenar el PIR, ja que, de no fer-ho, no es podrà reclamar res a la companyia.

Si s’han patit danys a l’equipatge, s’haurà de fer una reclamació formal per escrit, acompanyat amb el PIR, dirigit al Servei d’Atenció al Client de la companyia. S’ha de fer en un termini de tan sols set dies des de que es va rebre l’equipatge. Si hi ha retard, el termini és de 21 dies. Si passat aquest termini l’equipatge no surt, es considera com perdut, i s’ha de tornar a reclamar. No es preveu un termini al respecte, però és aconsellable fer-ho el més ràpid possible.
Aquestes incidències donen dret a una indemnització de poc més de 1.000 euros (en rigor es fixa en 1.131 drets especials de gir, DEG, que és una unitat que fixa el Fons Monetari Internacional). Si el valor de l’equipatge és superior, s’ha de fer abans de volar una declaració especial de valor de l’equipatge.

En aquests casos, qualsevol reclamació judicial a la companyia aèria s’ha d’exercitar en un termini de 2 anys des de l’arribada.
En tot cas, esperem que aquests consells no tinguin que ser aplicats, i que tots passem unes bones vacances.

Miquel GARCIAS MIQUEL
Advocat
PRAT SÀBAT ADVOCATS

La entrada Què passa si tinc problemes amb el meu viatge d’avió? se publicó primero en Prat Sàbat Advocats.

Amb el temps transcorregut des de la promulgació d’aquesta Llei, és probable que siguin poques les persones que no hagin posat el seu nom en català en el Registre Civil, i per extensió al DNI, si aquesta era la seva voluntat. Així i tot, el tràmit és senzill, sol·licitant-lo al Registre Civil.
Una qüestió interessant és si es poden inscriure els hipocorístics, és a dir, la forma abreviada del nom (per exemple, Toni per Antoni, Pep per Josep, etc…). Tradicionalment això no estava permès, tot i que en l’actualitat es permet la inscripció de qualsevol nom (inclosos els hipocorístics o noms de fantasia), fins a un màxim de dos. S’exceptuen els pejoratius i els que puguin produir confusió respecte del sexe del nadó. Ara bé, això es refereix al supòsit d’inscriure el nom d’un nadó. Si es volgués inscriure el nom en la forma reduïda o hipocorístic, seria necessari un expedient administratiu, com també si es volgués fer un canvi del nom inscrit en el Registre per l’utilitzat habitualment (com, per exemple, una persona que figuri inscrita com a Anna, però a la que tothom anomena Clara, i vulgui evitar aquesta confusió).

En quant a la normalització dels cognoms, consisteix en corregir els cognoms catalans que figurin inscrits en una forma que no s’ajusta a la normativa ortogràfica actual (per exemple, Farré per Ferrer, Roselló per Rosselló, etc…).Els motius pels quals es produeix aquesta situació poden ser variats, com haver-se utilitzat una ortografia tradicional que ara ja no és normativa o haver-se aplicat normes ortogràfiques castellanes en la inscripció dels cognoms. Aquest canvi es pot també sol·licitar al Registre Civil, tot i que és necessari aportar un certificat que acrediti que la forma que es sol·licita inscriure sigui correcta des d’un punt de vista lingüístic. En el cas català, aquest certificat s’emet per l’Institut d’Estudis Catalans.

Cosa diferent és l’adaptació al català de cognoms que no siguin d’origen català (com Ferrandis per Fernández), la traducció del cognom al català (Pont per Puente), o bé el canvi d’un cognom per un altre diferent. En aquests casos s’exigeix també un expedient administratiu, sotmès a la normativa del Registre Civil. Per aquest motiu, s’exigeix amb caràcter general que el sol·licitant ha d’usar i ser conegut per aquest cognom; els cognoms han de pertànyer legítimament a la persona interessada, i, finalment, que els cognoms que resultin del canvi han de ser un de la línia paterna i l’altre de la materna, no podent venir d’una sola línia.

Finalment, si el que voleu és tenir una “i” entre els dos cognoms, és suficient manifestar-ho a l’encarregat del Registre Civil.

Es tracta fonamentalment d’un tema en que cadascú ha de decidir la seva opció en llibertat, d’acord amb la seva situació i sensibilitat. Faig aquest aclariment per si algú em pregunta, desprès d’això, perquè no he normalitzat el meu cognom!

Miquel Garcias Miquel

La entrada Vols canviar el teu nom al català? se publicó primero en Prat Sàbat Advocats.